La pronúncia del català sembla fàcil a qui ja parla castellà, i aquest és el parany. L’ortografia s’assembla molt i el vocabulari és proper, però a una orella catalana li n’hi ha prou amb una frase per saber que algú va aprendre primer el castellà. Si el castellà és la teva primera llengua o vas aprendre el català de gran, la diferència és en un grapat de sons: dues vocals de més, vocals que s’encongeixen quan no porten l’accent i consonants com la ll, la x o la ela fosca. Aquesta guia descriu el català central, el de Barcelona i de bona part de Catalunya, i assenyala on se n’aparten el valencià i el balear.
Resposta ràpida
El català té set vocals tòniques, no cinc: la e i la o tenen cadascuna una versió tancada i una d’oberta (bé /be/, be /bɛ/ «xai»). En català central, la a i la e àtones es fonen en la vocal neutra /ə/ i la o àtona passa a /u/, de manera que casa es diu /ˈkazə/ i portar /puɾˈta/. Les consonants que el separen del castellà són la ll /ʎ/, la x /ʃ/, la j i la g davant de e o i /ʒ/, una /z/ sonora, una l més llarga escrita l·l, una ela fosca i consonants finals que s’ensordeixen o cauen (verd /bɛɾt/, cantar /kənˈta/).
Digues tres ll i una l·l
Aquesta frase té la ll palatal tres vegades, la ela geminada d’il·lumina i moltes vocals neutres. Enregistra-la: Spelly marca cada so que has dit i mostra què has dit en lloc seu, de manera que una y castellana on toca una ll salta a la vista.
Català i castellà: les diferències d’un cop d’ull
La majoria de les consonants funcionen com en castellà: p, t, k, m, n, f, i la mateixa erra simple i erra forta. La taula recull les que no.
| Grafia | So | Exemples | Comparat amb el castellà |
|---|---|---|---|
| ll | /ʎ/ | llengua, cavall | Una l palatal de debò; la majoria de castellanoparlants diuen la ll com una y |
| ny | /ɲ/ | Catalunya, any | El mateix so que la ñ castellana |
| l·l | /lː/ | col·legi, intel·ligent | Una l més llarga en la parla acurada; el castellà no té res semblant |
| x | /ʃ/ | xocolata, caixa | Com la sh anglesa; mai la jota castellana |
| tx, ig | /tʃ/ | cotxe, mig | Com la ch castellana; ig només a final de paraula |
| j, g + e/i | /ʒ/ | joc, gent | Com la j francesa de jour; no és la jota castellana |
| z, i s entre vocals | /z/ | zero, casa | Una s sonora: casa i caça són paraules diferents |
| v | /b/, /v/ | vi, vaca | /b/ com en castellà al català central; /v/ a les Balears i a bona part del País Valencià |
| l | /ɫ/ | sal, mil | Fosca, amb el dors de la llengua aixecat; la l castellana és clara |
Set vocals: e i o obertes i tancades
El castellà té cinc vocals. El català en té set en síl·laba tònica: /a/, /ɛ/, /e/, /i/, /ɔ/, /o/ i /u/. La e oberta i la tancada són sons diferents, i el mateix passa amb la o. Les tancades s’assemblen a la e i la o del castellà. Per a les obertes, abaixa una mica més la mandíbula i la llengua: és la diferència entre la e de llet i la de cel, o entre la o de boca i la de porta.
La diferència canvia paraules:
| Paraula | Vocal | Significat |
|---|---|---|
| bé | /be/ | adverbi: ho has fet bé |
| be | /bɛ/ | xai |
| Déu | /dew/ | divinitat |
| deu | /dɛw/ | el número 10 |
| ós | /os/ | l’animal |
| os | /ɔs/ | part de l’esquelet |
L’accent gràfic ajuda quan hi és: è i ò marquen una vocal oberta, é i ó una de tancada. Quan la paraula no porta accent, com cel /sɛl/ o boca /ˈbokə/, la vocal s’aprèn amb la paraula. El repartiment, a més, canvia segons la zona. El català central escriu anglès i francès amb e oberta, mentre que l’ús valencià té anglés i francés amb e tancada.
Hi ha una regla que ho facilita: només una vocal tònica pot ser oberta. En síl·laba àtona la distinció desapareix, i això porta directament al punt següent.
La vocal neutra del català
És el tret que dona al català central el seu so, i el que més s’escapa a qui parteix del castellà. En síl·laba àtona, la a i la e es converteixen totes dues en /ə/, una vocal curta i relaxada com el primer so de l’anglès about. La o àtona passa a /u/. Només la i i la u es queden com són, de manera que cinc vocals escrites es redueixen a tres sons: /ə/, /i/ i /u/.
- casa /ˈkazə/: la a final és /ə/, no la /a/ plena del castellà casa.
- pare /ˈpaɾə/: la e final també és /ə/, per això pare i para sonen igual.
- Barcelona /bəɾsəˈlonə/: tres vocals neutres al voltant d’una sola o tònica.
- porta /ˈpɔɾtə/ i portar /puɾˈta/: la o és oberta mentre porta l’accent i es converteix en /u/ tan bon punt l’accent es desplaça.
Qui dona a cada vocal el seu valor ple, cá sa, Bar ce lo na, sona a castellà de seguida, encara que totes les consonants siguin correctes. Ara bé, no totes les varietats redueixen. El valencià manté diferents la a, la e i la o àtones, i el català nord-occidental, el de Lleida, distingeix la a i la e. Si parles o aprens valencià, les vocals plenes en síl·laba àtona són correctes.
La ll, la l·l, la x i la ela fosca
ll. Recolza el centre de la llengua, no la punta, contra el paladar dur i deixa que l’aire surti pels costats, com en una l. El resultat és /ʎ/, l’antiga ll del castellà que avui gairebé tots els castellanoparlants pronuncien com una y, i que molts transporten al català. Prova amb llet, lluna i cavall. A final de paraula, com a cavall, mantén la llengua al paladar fins que s’acabi el so. La ny és més fàcil: és la ñ castellana, també a final de paraula, com a any /aɲ/.
l·l. El punt volat de la ela geminada demana una l més llarga, repartida entre dues síl·labes: col·legi, il·lusió, intel·ligent. En la parla acurada la durada es nota; en la parla ràpida de cada dia molta gent l’escurça fins a una l simple. No sona mai com la ll.
x. Gairebé sempre és /ʃ/, la sh de l’anglès ship: xocolata, Xavier, xarxa. Darrere de i, com a caixa o peix, la i en català central només és ortografia i se sent /ʃ/ sola: /ˈkaʃə/. En valencià la i sí que es pronuncia. En alguns mots cultes la x és /ks/ o /ɡz/: taxi, examen /əɡˈzamən/. I tx, igual que ig a final de paraula, sona com la ch castellana: cotxe, mig.
j, g i z. La j, i la g davant de e o i, són /ʒ/, el so de la j francesa de jour: joc, gent, menjar. Qui parteix del castellà sovint hi posa la jota, o una mena de ch, i l’orella catalana ho detecta de seguida. La s sola entre vocals, i tota z, és una /z/ sonora: casa /ˈkazə/ davant de caça /ˈkasə/. I la z catalana no és mai la /θ/ castellana de zapato.
La ela fosca. La l catalana és fosca en la majoria de varietats: la punta toca els alvèols mentre el dors de la llengua s’aixeca cap al vel del paladar, com la l final de l’anglès full. És més marcada a final de síl·laba (sal, mil, alt), i en català central tenyeix totes les eles. La l castellana és clara, amb el dors baix, i en sal sona prima a una orella catalana.
Consonants finals: s’escriuen, però no sempre es diuen
En castellà gairebé cap paraula no acaba en consonant oclusiva. En català moltes sí, i s’hi apliquen tres regles que l’ortografia no mostra.
- Les consonants finals s’ensordeixen. Una d, una g o una b a final de paraula sonen com t, k o p: verd /bɛɾt/, fred /fɾɛt/, llarg /ʎaɾk/.
- Darrere de n o m, l’última oclusiva cau. vent /ben/, gent /ʒen/, blanc /blaŋ/, camp /kam/.
- La r final sol ser muda. El català central la perd en la majoria de paraules, inclosos tots els infinitius: cantar /kənˈta/, conèixer /kuˈnɛʃə/, dormir /duɾˈmi/. Algunes paraules curtes la mantenen, com mar i cor, i les aniràs aprenent a mesura que surtin. El valencià pronuncia la r dels infinitius.
La vocal neutra és el mateix so que la schwa anglesa, explicada a la schwa i les formes febles en anglès. La erra simple i la forta funcionen com en castellà, així que com fer vibrar la erra serveix paraula per paraula. Per veure on se situen les set vocals a la boca, llegeix com llegir el quadre de vocals de l’AFI; si els símbols et són nous, comença per l’AFI per a qui comença amb la pronunciació. I parelles com bé i be són justament per a allò que serveix la pràctica amb parells mínims.
La l·l d’il·lusió és una ela doble, que en la parla acurada es manté una mica més, com les consonants dobles de l’italià.
Preguntes freqüents
La pronúncia del català s’assembla a la del castellà?
Les consonants coincideixen força; les vocals, no. El català té set vocals tòniques on el castellà en té cinc, i el català central redueix les àtones a /ə/ i /u/, cosa que el castellà no fa mai. Si hi afegeixes la ll, la x, la /ʒ/ de la j i la /z/ sonora, les dues llengües sonen clarament diferents encara que les paraules s’assemblin.
Quantes vocals té el català?
El català central en té set en síl·laba tònica, /a ɛ e i ɔ o u/, i només tres en àtona, /ə i u/. El balear té a més una /ə/ tònica, i el valencià distingeix més vocals àtones, de manera que la xifra depèn de la varietat.
Com es pronuncia la ela geminada?
Com una l més llarga repartida entre dues síl·labes: col·legi, intel·ligent. En la parla ràpida de cada dia molta gent l’escurça fins a una l simple. No és mai la ll palatal de llet.
El valencià es pronuncia diferent del català central?
El valencià és una varietat del català amb trets propis. Manté diferents la a, la e i la o àtones, sovint diu la v com /v/ i la j com /dʒ/, pronuncia la r final dels infinitius i fa servir la e tancada en paraules com anglés. El català central és la varietat que ensenyen la majoria de cursos, i la que descriu aquesta guia.
Descobreix quins sons del català canvies
Enregistra qualsevol frase en català i Spelly marca cada so que has dit, et mostra què ha sortit en lloc seu i com col·locar la llengua i els llavis. El català és una de les seves sis llengües d’aprenentatge, i practicar amb qualsevol frase és gratuït.
Prova Spelly gratis