Torna al blog

Les vocals nasals del francès: com es pronuncien an, on, in i un

Com pronunciar les vocals nasals del francès, com saber per l’escriptura quan una vocal és nasal i per què bon i bonne sonen diferent.

SSpelly Team·17 de novembre del 2026·8 min de lectura

Les vocals nasals del francès són els sons de bon, vin, blanc i un, i delaten qui aprèn més de pressa que gairebé qualsevol altra cosa. L’error típic és dir la vocal i afegir-hi després una n: bon surt com «bon» en català, amb la llengua tocant el paladar al final, i vin sona amb la i de vi. En francès aquesta n no es pronuncia gens. És només un senyal de l’ortografia: la vocal d’abans surt en part pel nas. Aquesta guia explica com pronunciar les vocals nasals del francès, com saber per l’escriptura quan una vocal és nasal i per què bon i bonne sonen tan diferents.

Resposta ràpida

El francès estàndard té tradicionalment quatre vocals nasals: /ɑ̃/ (an, en: blanc, temps), /ɔ̃/ (on: bon), /ɛ̃/ (in, ain, ein: vin, pain) i /œ̃/ (un: brun), tot i que a bona part de França /œ̃/ ja es diu /ɛ̃/ i en queden tres. Es fan abaixant el vel del paladar perquè l’aire surti alhora per la boca i pel nas, sense cap so de n al final. Una vocal seguida de n o m és nasal quan aquesta n o m tanca la paraula o va davant d’una altra consonant (bon, chanter), i és oral quan la segueix una vocal o una segona n o m (bonne, ami).

Vuit vocals nasals en una sola frase

Enregistra-la sense pronunciar cap n, llevat de la n d’enllaç entre mon i oncle. Spelly marca cada so que has dit i mostra què has dit en lloc seu, de manera que una n de més o una vocal canviada es veuen de seguida.

Què fa que una vocal sigui nasal

Al fons del paladar hi ha el vel del paladar. En la majoria de sons està aixecat i tanca el pas cap al nas, i per això tot l’aire surt per la boca. Per a una vocal nasal l’abaixes. Llavors l’aire surt per la boca i pel nas al mateix temps, i la vocal agafa aquell color buit, una mica brunzent, tan propi del francès.

Hi ha dues coses que no passen. La llengua no puja a tocar el paladar i els llavis no es tanquen. Aquests moviments farien una consonant: /n/ si la punta toca els alvèols darrere les dents de dalt, /ŋ/ (la n de sang o de banc) si el dors toca el vel, /m/ si es tanquen els llavis. Una vocal nasal francesa es manté igual de principi a fi, com una nota llarga, i després simplement s’acaba.

En català, la vocal de mans o de tant ja es nasalitza una mica perquè ve una n, però ningú no s’hi fixa. El francès conserva aquesta vocal nasal i treu la consonant. Una prova ràpida: digues bon i tapa’t el nas a mig so. Si el so canvia, l’aire passava pel nas, que és el que vols. Si la punta de la llengua acaba enganxada darrere les dents, has afegit una n.

Els quatre sons nasals del francès

SoGrafiesExemplesCom trobar-lo
/ɑ̃/an, am, en, emblanc, chambre, enfant, tempsMandíbula oberta com per a la a, llengua baixa i enrere, llavis força relaxats
/ɔ̃/on, ombon, nom, monde, nombreLlavis arrodonits i avançats, com per a la o de beau
/ɛ̃/in, im, ain, aim, ein, yn, ym, (i)envin, simple, pain, faim, plein, sympa, bienParteix de la e oberta de cafè, no de la i; mandíbula força oberta
/œ̃/un, umun, brun, lundi, parfumCom /ɛ̃/ amb els llavis una mica arrodonits; a bona part de França es diu /ɛ̃/

La quarta vocal, /œ̃/, està desapareixent. A París i a bona part del nord de França, brin i brun sonen igual, tots dos amb /ɛ̃/, de manera que molts parlants només tenen tres vocals nasals. A Bèlgica, Suïssa, el sud de França i el Quebec es manté més /œ̃/. T’entendran de totes dues maneres, i si aprens amb mitjans de França sentiràs gairebé sempre /ɛ̃/ a un.

La parella que es confon més és /ɑ̃/ i /ɔ̃/. És la diferència entre lent i long, sans i son, vent i vont. Per a /ɔ̃/ els llavis s’arrodoneixen i s’avancen, com per a la o de beau. Per a /ɑ̃/ la mandíbula baixa més i els llavis s’arrodoneixen menys. Molts parlants de França també arrodoneixen una mica /ɑ̃/, i per això al principi sonen tan semblants: mira’t els llavis al mirall mentre alternes sans, son, sans, son.

Amb /ɛ̃/ el parany és l’escriptura. Com que s’escriu in, es parteix d’una i i vin acaba sonant com vi amb una n. La vocal és oberta, propera a la e oberta de cafè, amb la mandíbula més baixa del que esperes.

Bon o bonne: com saber-ho per l’escriptura

L’escriptura et dona la resposta gairebé sempre. Fixa’t en la lletra que ve després de la n o la m.

  • Nasal: la n o la m tanca la paraula (bon, pain, nom) o va davant d’una consonant que no és n ni m (chanter, monde, simple). Davant de p i b s’escriu m: temps, nombre, impossible.
  • No nasal: després de la n o la m ve una vocal (ami, une, fini), o la n o la m és doble (bonne, pomme, année). Llavors sents una vocal oral normal seguida d’una /n/ o /m/ de debò.

Per això el masculí i el femení de moltes paraules es diferencien en alguna cosa més que una e. El masculí acaba en vocal nasal. En el femení la n queda davant d’una vocal, de manera que la vocal passa a ser oral i la n es pronuncia.

Nasal (masculí)Vocal oral + n (femení)
bon /bɔ̃/bonne /bɔn/
plein /plɛ̃/pleine /plɛn/
américain /a.me.ʁi.kɛ̃/américaine /a.me.ʁi.kɛn/
italien /i.ta.ljɛ̃/italienne /i.ta.ljɛn/
paysan /pe.i.zɑ̃/paysanne /pe.i.zan/
brun /bʁœ̃/brune /bʁyn/
un /œ̃/une /yn/

Fixa’t en un i une, brun i brune: la vocal oral del femení és /y/ (la u francesa), no una còpia oral de la nasal. Hi ha unes quantes excepcions que convé conèixer.

  • En i em a principi de paraula continuen sent nasals encara que després hi hagi n o m: ennui /ɑ̃.nɥi/, emmener /ɑ̃m.ne/.
  • Els adverbis en emment i amment comencen aquesta terminació amb /a/: évidemment /e.vi.da.mɑ̃/, couramment /ku.ʁa.mɑ̃/.
  • La terminació verbal ent de ils i elles és muda: ils chantent es diu /il ʃɑ̃t/. La an és nasal i la ent final no es pronuncia gens.
  • Les paraules llatines en um es diuen /ɔm/: album, maximum, aquarium. Parfum és l’excepció, amb vocal nasal.
  • Després de i, en és /ɛ̃/ a bien, chien, rien i a il vient, però /ɑ̃/ a client, patient i science.

Com pronunciar les vocals nasals del francès: una rutina de pràctica

  1. Comença per una vocal oral. Mantén una /a/ llarga i deixa que l’aire s’escapi pel nas sense moure la llengua, com si anessis a taral·lejar amb la boca oberta. Aquest és el començament de /ɑ̃/. Fes el mateix des de /o/ per a /ɔ̃/ i des de /ɛ/ per a /ɛ̃/.
  2. Aparca la punta de la llengua. Recolza-la darrere les dents de baix durant tota la paraula. Si comença a pujar, ve una n.
  3. Acaba en la vocal. Tanca bon igual que tanques beau: el so s’atura i no es tanca res.
  4. Treballa per parelles. Alterna oral i nasal: beau, bon; bas, banc; vais, vin. Després posa les nasals una al costat de l’altra: vent, vont, vin i cent, son, saint.
  5. Afegeix el femení. Bon, bonne; plein, pleine; italien, italienne. Ara la n ha d’aparèixer i la vocal ha de perdre la nasalitat.
  6. Enregistra una frase i escolta-la l’endemà, amb les orelles fresques.

Cadascú ensopega en un lloc diferent segons la llengua materna. Qui parla anglès tendeix a afegir /ŋ/, i vin blanc es converteix en una cosa com «vang blong». Qui parla català, castellà o italià sol tancar amb una /n/ clara, que almenys se sent bé i per això és més fàcil de treure. Qui parla alemany coneix aquests sons per paraules agafades del francès, com Restaurant o Chance, i sovint només s’hi ha de refiar. I gairebé tothom, quan per fi li surten les nasals, comença a nasalitzar també bonne i pomme, que és just el que evita la regla de l’escriptura.

L’altre so que delata qui aprèn francès és la r, que té la seva pròpia guia sobre com es pronuncia la r francesa. Per veure on se situen aquestes vocals a la boca, com es llegeix el quadre de vocals de l’AFI les col·loca al quadre. Els exercicis per parelles segueixen el mètode de les parelles mínimes, i la tècnica del shadowing funciona igual de bé en francès per portar-les a frases senceres.

Dues altres vocals franceses costen el mateix: la u de tu i la eu de peu. Són els mateixos sons que la ü i la ö de l’alemany, i com es pronuncien la ä, la ö i la ü les treballa totes dues amb el mateix truc dels llavis.

Preguntes freqüents

Quantes vocals nasals té el francès?

Quatre en l’estàndard tradicional: /ɑ̃/, /ɔ̃/, /ɛ̃/ i /œ̃/. A París i a bona part del nord de França /œ̃/ s’ha fusionat amb /ɛ̃/, de manera que brun sona com brin i la majoria en fa servir tres. A Bèlgica, Suïssa, el sud de França i el Quebec és més habitual conservar-les totes quatre.

Es pronuncia la n a les vocals nasals franceses?

No. La n o la m només indiquen que la vocal és nasal, i la llengua no toca mai el paladar. L’excepció és l’enllaç (la liaison), quan una paraula com un o mon s’uneix a una vocal: un ami és /œ̃.n‿a.mi/, vocal nasal més una n.

Quan és nasal una vocal en francès?

Quan va seguida de n o m i aquesta n o m tanca la paraula o va davant d’una altra consonant: bon, temps, chanter. Si després ve una vocal o una segona n o m, la vocal és oral i la consonant es pronuncia: bonne, ami, pomme. Les paraules que comencen per en o em, com ennui, són l’excepció principal.

Per què bon sona diferent a bon ami?

Alguns adjectius perden la vocal nasal en l’enllaç: bon ami és /bɔ.n‿a.mi/, amb la mateixa vocal que bonne. Plein, ancien, moyen i certain fan el mateix (en plein air, le Moyen Âge). Paraules com un, mon, on, en i rien conserven la vocal nasal i hi afegeixen una n.

Escolta com sonen de debò les teves vocals nasals

Spelly marca cada so del que dius en francès, mostra què has dit en lloc seu i com col·locar la llengua i els llavis, de manera que una n que s’escola després de bon no passa desapercebuda. Prova-ho amb qualsevol frase en francès.

Prova Spelly gratis

Continua llegint